15 anys ...

     Sitges. 2013. "Bon estar" ... Un any més. Unes quantes pàgines més en blanc per cobrir-les amb centenars de línies escrites d'història. Històries viscudes "de" i "amb" els nostres clients. Els nostres "cercadors" de bons moments, de rialles, de bona companyia ... Tot coronat amb una acurada cuina.La decoració, la il · luminació, l'estètica, l'ambient, una oferta variada i equilibrada ... Són molts els factors que influeixen a l'hora que algú triï un restaurant per a un esdeveniment, un dinar familiar, un sopar romàntic ... o fins i tot per menjar diàriament en lloc de traslladar-se al seu domicili o simplement pel plaer d'evitar la tasca de cuinar.Molts són els factors. No obstant això, a casa nostra creiem que hi ha un altre que sobresurt per sobre de qualsevol dels que hem comentat: el factor "Persona".El factor persona ve donat pel nostre personal concepte de "client", el qual no només és algú que "ve a consumir" a casa nostra, sinó que deixa a les nostres mans la proporció d'una estona agradable i especial. Fer sentir a algú partícip d'alguna cosa (en aquest cas de la nostra casa), compartir les seves experiències, les seves inquietuds, els seus suggeriments ... riure amb aquesta persona posant valor afegit al fet de "menjar" en un lloc.És això el que humilment intentem des del nostre espai, des de casa nostra, amb la calor dels nostres fogons. I és en aquests especials casos quan ens trobem la nostra dolça recompensa. Moments com quan un dels nostres més estimats clients habituals, després de sopar i compartir un bon moment a casa (i ja la seva) va dir amb cara de sorpresa que porta venint a sopar pràcticament cada divendres des dels últims quinze anys.Ens referim com no al senyor Peter. "Senyor" anglès fidel al te de les cinc i al "gin & tonic", dedicat a la cuina durant tota la seva llarga carrera. Un home gentil, amable i educat com pocs. Un home que porta venint a casa a compartir els seus moments pràcticament des que va arribar a Espanya per instal · larse a Sitges. Un home que dóna sentit a la nostra tasca, a la nostra dedicació, i que ha trobat un lloc que té cura del "factor persona".Peter, per molts, molts anys. Salut i per centenars de moments més.

Benvingut 2013...

Nit de Nadal, Nadal, Sant Esteve, la nit de cap d'any, el dia d'any nou ...

Primer de tot molt FELIÇ ANY NOU 2013 A TOTES I A TOTS!

Un any nou comença. Un any el que ens marquem com a principal objectiu continuar oferint moemntos de felicitat al nostre clients. Un any en què continuarem fent el que més ens agrada i millor sabem fer: treballar amb dedicació per oferir als nostres "cercadors de felicitat" una bona oferta en un bon ambient i alegrar, dins de la mesura del possible enmig d'aquests temps difícils, tants i tants moments com ho hem estat fent fins ara.

Així que prenguin seient i deixeu-vos envoltar per aquests sabors i aromes que neixen en els fogons de la nostra cuina.

Un any més ... Amb ganes i il · lusió.

Bon Profit i… ens veiem a taula!!

Avuí... canelons!

Fent honor el seu nom a la seva forma de “canal”, el principal ingredient dels canelons es la pasta, en forma quadrada, que un cop cuita s'enrotlla entorn al farcit triat (carn, verdures, tonyina, i altres) adoptant una forma tubular.

A Catalunya, per la laboriositat que implica la seva elaboració, acostumaba a ser un plat de dies festius, molt típic per Nadal o pel dia de Sant Esteve, el 26 de desembre.

A la gastronomia catalana, els canelons els van introduir els cuiners italians d'algunes famílies de la burgesia barcelonina del segle XIX. Ràpidament es van estendre a totes les classes socials, en paraules de Josep Pla "tingueren un gran èxit i es difongueren per tot el país amb gran vitalitat", amb algunes modificacions per a adaptar-los al gust català. Encara que no es troben als receptaris de cuina catalana del segle XIX (La cuynera catalana) i principis del XX (Llibre de la cuina catalana, La Teca), avui els canelons modificats a la catalana es consideren típics de la terra.

Els canelons i en general les pastes al forn als Països Catalans no es couen al dente sinó ben cuits, i després s'asequen una mica al forn, de manera que els més exteriors quedin cruixents. Pla ho explicava així: "els canelons han d'ésser rossos, han de tenir una perfecta presentació, no han d'ésser escaldufats". Una altra difèrencia clara entre els canelons de Sant Esteve, o canelons catalans, respecte als italians, és que la carn és rostida, i no procedent de botifarra o carn picada, que es talla a trossos grans, es rosteix a la paella on després es farà el sofregit i a continuació es pica, mentre que els canelons bolonyesos es fan directament amb carn picada i barrejada amb un sofregit, que a Itàlia conté pastanaga i api.

Tradicionalment els canelons es banyen amb una mica de salsa beixamel i es cobreixen amb formatge rallat abans de ficar la llauna al forn per gratinar. Encara que hi existeix una variant en la qual s'utilitza salsa de tomàquet en lloc de la beixamel i de vegades es poden posar totes dues salses.

Alguns autors, com Néstor Luján, han alimentat la idea que els canelons haurien nascut com a una manera d'aprofitar les restes de carn del rostit o de l'escudella. D'altres, com Jaume Fàbrega, consideren que aquest suposat origen no és cert, sinó una llegenda urbana.

Bueno, sigui com sigui... cassolans i de "can pela"!

Bon Profit i... ens veiem a taula!
 

Crema de Sant Josep

Una vegada més podríem dir que avuí parlarem d´una de les “joies de la corona” d´aquesta nostra cuina catalana: la crema catalana.

Àmpliament documentada a la literatura catalana de del segle XIV, es considerada una de les postres més antigues d´Europa. Ja apareix als receptoris medievals catalans “Llibre de Sent Soví” (1324) i “Llibre del Coch”, així també sovint al “Calaix de Sastre” (del segle XVIII). També l´escriptor Josep Pla li fa bona menció al llarg de la seva obra, així com el poeta Miquel Martí i Pol, entre molts altres.

Llet, rovell d´ou, sucre, midó, canyella, pell de llimona i vainilla son els ingredients que elaboran aquestes tradicionals postres que originariament es prenía pel dia del pare, per Sant Josep. En aquest dia transcorre l'obra teatral Per un plat de crema, escrita pel gracienc Lluís Coquard i estrenada el 1962 al teatre Romea de Barcelona.

Aquestes postres són casolanes, però es fan també a la majoria de restaurants i fondes. El seu gust ha inspirat un gelat actualment molt popular, el de crema catalana, un licor, i també s'usa com a gust precís per a altres dolços, escumes, batuts, torrons, xocolates, etc.

Han estat postres de diumenge i de festes, a les quals es menjava, sobretot antigament, acompanyant les coques. Actualment sol formar part del farcit d'algunes de les coques dolces més populars, a més de tortells, ensaïmades, cócs i pastissos. També es menja sola. El nom de crema de Sant Josep ve de que a Catalunya són les postres tradicionals i típiques del dia del pare, el dia de Sant Josep.

L´única variació que ha tingut la recepta ha estat, al segle XX, el fet de que en alguns cassos s´utilitzi farina de blat de moro  en comptes de midó, i que al segle XX haguin aparegut pólvores per a fer aquesta crema més ràpidament a casa.

Però, com la tradicional, com es fa a casa (al bon estar) enlloc. Ni preparats, ni pólvores, ni res que no sigui el producte natural com ell mateix.
 

Bon profit i… ens veiem a taula.

Alguns apunts curiossos...

De txangurro, d´espinacs i formatge de cabra, de llagostins i ceps, de pernil...
Però... d´on vé?

No és estrany que la croqueta existís abans de principis del segle XIX, encara que sembla que va poder ser el cuiner francès Antonin Carême, qui la va fer entrar a les cuines nobles. Coneixem que un dels plats que va servir, el 18 gener 1817 en un banquet que va preparar per al príncep regent d'Anglaterra i el Gran Duc Nicolau de Rússia, van ser les croquetes à la royale.

Probablement la primera croqueta era de patata, amb incorporació o no d'ou. Alexandre Dumas en la seva crònica del viatge a Espanya el 1846, esmenta la seva recepta personal de croqueta de patata i no recull una altra espanyola, encara que fa un llistat molt ampli de plats habituals a Espanya en aquest temps. La reiterada cita d'aquesta fórmula i la seva presència a les cuines antigues dels Estats Units, sembla testificar que la difusió de fórmules senzilles es fa des de França en el primer terç del segle XIX. Per exemple, un llibre de cuina clàssic americà recull ja croquetes de pollastre en 1857. Pel que fa a Espanya, sembla que la croqueta es va introduir amb major lentitud. Tenim notícia d'elles en el popular llibre de Altimiras de principis del segle XX i de nou en un altre clàssic per acabades de casar, que les esmenta en el primer terç d'aquest segle, referint-se en els dos casos a preparats de pollastre, conill, lluç.
Resulta interessant el testimoni de la Sra Emilia Pardo Bazán, que recull fórmules de croqueta amb pollastre o vaca i dolços ja el 1913, i assegura que són populars a Espanya.

Bon profit i... ens veiem a taula!

Cent anys de qualitat

Com varem comentar en anteriors escrits, el passat 12 d´agost l´Hospital Sant Joan Baptista va celebrar  un dels actes centrals del seu centenari amb la presntació de la Malvasia dolça Ediçió Especial Centenari i l´escumós Monembasia 2010. L´enoleg emcarregat de protar a terme aquest projecte ha esta Josep Pascual, que treballa a l´hospital desde el 2007.

Aquesta Malvasia dolça Ediçió Especial Centenari es un vi de licor, dolç, de llarg envelliment. Amb addició directa al most d´alcohol vínic, i criança oxidativa en bota de castanyaer durant un període de 10 anys. Ofereix gustos tant diferents com la mel, el codny, la pruna i la regalèssia”.

A diferencia de la Malvasia que ja es comercialitza, la qual fa la seva maduració en botes durant cinc anys, aquesta edició especial ha estat el doble de temps, es a dir, cinq anys més de criança en l´interior de la bota, sobre les seves mares més fines, arrodonint d´una manera important el seu buquet.

Gerard Jané, enòleg del celler jané Ventura, va comentar en la presentació de la Malvasía dolça Especial Centenari que és “un ví romántic amb caràcteri que sap mantenir una sensació fresca.

D´altra banda, el Monembasia 2010 es un vi escumós obtingut per segona fermentació en ampolla del ví base de Malvasia de Sitges, segons el mètode tradicional o champenoise. Amb una criança en ampolla de 18 a 20 mesos.

També, Amb motiu del centenari, l´Hospital va presentar dues peces de col·leccionista: les plaques Monembasia commemoratives de l´aniversari de l´edifici de l´Hospital Sant Joan Baptista.

En paraules de l´enoleg Josep Pascual “la Malvasia de Sitges és una varietat de raïm actualment molt desconeguda, però amb un potencial enològic molt, molt gran. Factors com les vinyes, el sól, la seva ubicació i orientació, al costat del mar, li donen al nostre producte unes característiques ideals, una personalitat pròpia, i una qualitat excepcional als nostres vins.

 

Vi dolç, blanc, cava… Una selecta oferta cuidada i mimada que sens dubte fa honor a tota una tradició centenària.

L´últim festival??

Com si del cartell de la nova pel · lícula de Jaume Balagueó es tractés, Sitges dedica en el seu 45 Fastival de Cinema Fantàstic de Catalunya a un dels conceptes més recurrents i icònics del gènere de ciència-ficció: la fi del món

Retratat de mil i una formes, amb pinzellades més dramàtiques o terrorífiques, tant en cinema, televisió o literatura, reflectint tant aquells hipotètics fets durant la catàstrofe o la conseqüència d'aquests un cop passada la tempesta, cert és que pocs temes han portat tanta reflexió com el vaticini del punt i final a tot el que ens envolta i, per contrapartida tot el que ha estat creat.

El món s'acaba ... però, això sí, el gravarem, el penjarem a "youtube", canviarem el nostre estat en "facebok" posant "perdent l'equilibri", i "tweetegarem" "senyors, això s'acaba". Serà una fí del món retransmesa en directe, tal com es pot interpretar en el gest que fa el cartell d'aquest any, imatge familiaritzada de qualsevol tipus de càmera de vídeo de qualsevol telèfon mòbil o càmera fotogràfica d'última generació.

Així doncs, Sitges es convertirà un any més durant els dies del 4 al 14 d´octubre en centre del món del cinema fantàstic internacional, rescatant d'algun racó joies mestres ocultes del gènere apocalíptic, i mostrarà, com no, interessants propostes recents que estan renovant aquest subgènere d'anticipació.
Un dels actes que ocuparà el festival durant d'aquests dies, i que també servirà com empenta o mostra de la vivesa del gènere fantàstic, serà la celebració del 20 aniversari d'una de les emblemàtiques pel · lícules del gènere estrenada a Sitges: Rservoir Dogs, i es parlarà del seu creador, Quentin Tarantino, figura indiscutible del cinema i generador d'un nou corrent que ha renovat l'anomenat cinema de culte, dissenyant una retroespectiva i una publicació al voltant de tot aquest concepte.

Dotze pel · lícules espanyoles, nou d'elles catalanes, formen part de la programació oficial, que es donarà a conèixer en les pròximes setmanes.
Aquesta aposta es manifesta en la mateixa inauguració del certamen, protagonitzada per l'estrena europea del cos, producció catalana a càrrec de Rodar i Rodar, Antena 3Films, TV3, que significa el debut en la direcció d'Oriol Paulo.

En definitiva, un festival que premete ... i més si ens enxampa enmig del desastre.

Bon festival, i... ens veiem a taula!!