Festival Internacional de Patchwork Sitges 2013.
Un any més i després de l'èxit de l'edició 2012, amb més de 12.000 persones, l'AEP organitza una nova edició amb espectaculars exposicions, cursos, gran fira comercial i altres moltes activitats.
Aquest esdeveniment, que tedra lloc entre els dies del 14 al 17 de març d aquest mes de març, estarà situada en dues carpes al passeig Marítim. També es podran visitar exposicions d'artistes nacionals i internacionals (Keiko Goke, Anna Dolányi, etc.) Distribuïdes en edificis emblemàtics de la població (Venda d'entrades a l'entrada de les exposicions).
Repassant una mica el seu origen, el patchwork és un mot anglès, que significa treball de pedaç, o el que és el mateix, confeccionar peces unint fragments de teles de diferents tipus i colors, conegut també com a treball amb pegats o simplement pegat.
El patchwork, l'aplicació i el encoixinat són tres tipus de tasques tan relacionats entre si que poden fins i tot, utilitzar en conjunt.
Probablement aquestes tres tècniques es troben entre les formes més antigues de costura, i la seva intervenció, es va deure segurament més a les seves necessitats a les pretensions ornamentals, ja que hauria de passar molt temps abans que comencessin a utilitzar amb aquestes finalitats. El seu origen data d'èpoques molt antigues, encara que és molt difícil precisar una data sobre això., Perquè tot i haver-se trobat mostres de tots ells, com una botiga funerària egípcia de patchwork i aplicacions del segle IX a. de C., una funda per cadira de muntar amb aplicacions de feltre del segle V o IV a. de C. trobada en el sud de Sibèria, i una catifa encoixinada de la regió de Turania, al costat del Mar Negre, que data del segle I a. de C. (Les vores estan adornats amb sanefes de formes aplicades farcides amb dibuixos lineals embuatats, realitzats a repunt), la complexitat d'aquests treballs fa pensar que el naixement d'aquestes tècniques és fins i tot anterior.
Així doncs, aquesta setmana es donaran cita tot amant del món de "Patchwork" al nostre particular paradís, aquests dies regat per les pluges.
I com no, les portes de casa nostra estan obertes per sadollar la gana de tot aquell desitgi deixar-se embolicar per la nostra saborosa i suculenta cuina.

Bon Profit i... ens veiem a taula!!

Algun apunts de Carnaval...

Dies de dusbauxa,,, Pel Carnaval tot s´hi val... Pero, d´on ve?

El carnaval anomenat també temps de carnestoltes, carnestoltes o darrers dies, segons diferents etnòlegs, troba el seu origen en antigues festes paganes d'hivern, de celebracions dionisíaques gregues o de festes romanes. Podria ser que el mot carnaval tingués el seu origen en les paraules llatines carru navalis, fent referència al mite d'Isis i Osiris.

El carnaval és una celebració que pertany al culte lunar. Per aquest motiu, és una festa mòbil. Aquesta s'ha d'emmarcar dins un cicle sencer amb sentit propi, el cicle que precedeix la Quaresma. Per tal de situar el Carnaval en el calendari, hem de buscar la primera lluna plena posterior a l'equinocci de primavera, el 20 de març. El diumenge següent és Diumenge de Pasqua i el diumenge de la setmana anterior és diumenge de rams. A partir d'aquest últim comptem quaranta dies enrere i tenim el dimecres de cendra, el primer dia de quaresma i últim de Carnaval. Així, doncs, Dimecres de Cendra es mourà entre el dia 4 de febrer i el 10 de març, mentre que el dijous gras ho farà entre el 29 de gener i el 4 de març.

En la vella societat rural, fortament estructurada pel cristianisme, el temps de Carnestoltes oferia, mascarades rituals d'arrel pagana i un lapse de permissivitat que s'oposava a la repressió dels instints i la severa formalitat litúrgica de la quaresma.

Actualment el Carnaval s'ha convertit en una festa popular de caràcter lúdic. On tota aquesta llibertat extrema prèvia al temps de quaresma agafa forma en un sol individu, en carnestoltes, que és el Rei del Carnaval.

Històricament han destacat diferents Carnavals arreu de Catalunya diferenciats per les seves particularitats. Aquests són els de Barcelona, el de Sitges, i Tarragona en la vessant més brasilera i el de Vilanova i la Geltrú i Solsona com a tradicionals.

15 anys ...

     Sitges. 2013. "Bon estar" ... Un any més. Unes quantes pàgines més en blanc per cobrir-les amb centenars de línies escrites d'història. Històries viscudes "de" i "amb" els nostres clients. Els nostres "cercadors" de bons moments, de rialles, de bona companyia ... Tot coronat amb una acurada cuina.La decoració, la il · luminació, l'estètica, l'ambient, una oferta variada i equilibrada ... Són molts els factors que influeixen a l'hora que algú triï un restaurant per a un esdeveniment, un dinar familiar, un sopar romàntic ... o fins i tot per menjar diàriament en lloc de traslladar-se al seu domicili o simplement pel plaer d'evitar la tasca de cuinar.Molts són els factors. No obstant això, a casa nostra creiem que hi ha un altre que sobresurt per sobre de qualsevol dels que hem comentat: el factor "Persona".El factor persona ve donat pel nostre personal concepte de "client", el qual no només és algú que "ve a consumir" a casa nostra, sinó que deixa a les nostres mans la proporció d'una estona agradable i especial. Fer sentir a algú partícip d'alguna cosa (en aquest cas de la nostra casa), compartir les seves experiències, les seves inquietuds, els seus suggeriments ... riure amb aquesta persona posant valor afegit al fet de "menjar" en un lloc.És això el que humilment intentem des del nostre espai, des de casa nostra, amb la calor dels nostres fogons. I és en aquests especials casos quan ens trobem la nostra dolça recompensa. Moments com quan un dels nostres més estimats clients habituals, després de sopar i compartir un bon moment a casa (i ja la seva) va dir amb cara de sorpresa que porta venint a sopar pràcticament cada divendres des dels últims quinze anys.Ens referim com no al senyor Peter. "Senyor" anglès fidel al te de les cinc i al "gin & tonic", dedicat a la cuina durant tota la seva llarga carrera. Un home gentil, amable i educat com pocs. Un home que porta venint a casa a compartir els seus moments pràcticament des que va arribar a Espanya per instal · larse a Sitges. Un home que dóna sentit a la nostra tasca, a la nostra dedicació, i que ha trobat un lloc que té cura del "factor persona".Peter, per molts, molts anys. Salut i per centenars de moments més.

Benvingut 2013...

Nit de Nadal, Nadal, Sant Esteve, la nit de cap d'any, el dia d'any nou ...

Primer de tot molt FELIÇ ANY NOU 2013 A TOTES I A TOTS!

Un any nou comença. Un any el que ens marquem com a principal objectiu continuar oferint moemntos de felicitat al nostre clients. Un any en què continuarem fent el que més ens agrada i millor sabem fer: treballar amb dedicació per oferir als nostres "cercadors de felicitat" una bona oferta en un bon ambient i alegrar, dins de la mesura del possible enmig d'aquests temps difícils, tants i tants moments com ho hem estat fent fins ara.

Així que prenguin seient i deixeu-vos envoltar per aquests sabors i aromes que neixen en els fogons de la nostra cuina.

Un any més ... Amb ganes i il · lusió.

Bon Profit i… ens veiem a taula!!

Avuí... canelons!

Fent honor el seu nom a la seva forma de “canal”, el principal ingredient dels canelons es la pasta, en forma quadrada, que un cop cuita s'enrotlla entorn al farcit triat (carn, verdures, tonyina, i altres) adoptant una forma tubular.

A Catalunya, per la laboriositat que implica la seva elaboració, acostumaba a ser un plat de dies festius, molt típic per Nadal o pel dia de Sant Esteve, el 26 de desembre.

A la gastronomia catalana, els canelons els van introduir els cuiners italians d'algunes famílies de la burgesia barcelonina del segle XIX. Ràpidament es van estendre a totes les classes socials, en paraules de Josep Pla "tingueren un gran èxit i es difongueren per tot el país amb gran vitalitat", amb algunes modificacions per a adaptar-los al gust català. Encara que no es troben als receptaris de cuina catalana del segle XIX (La cuynera catalana) i principis del XX (Llibre de la cuina catalana, La Teca), avui els canelons modificats a la catalana es consideren típics de la terra.

Els canelons i en general les pastes al forn als Països Catalans no es couen al dente sinó ben cuits, i després s'asequen una mica al forn, de manera que els més exteriors quedin cruixents. Pla ho explicava així: "els canelons han d'ésser rossos, han de tenir una perfecta presentació, no han d'ésser escaldufats". Una altra difèrencia clara entre els canelons de Sant Esteve, o canelons catalans, respecte als italians, és que la carn és rostida, i no procedent de botifarra o carn picada, que es talla a trossos grans, es rosteix a la paella on després es farà el sofregit i a continuació es pica, mentre que els canelons bolonyesos es fan directament amb carn picada i barrejada amb un sofregit, que a Itàlia conté pastanaga i api.

Tradicionalment els canelons es banyen amb una mica de salsa beixamel i es cobreixen amb formatge rallat abans de ficar la llauna al forn per gratinar. Encara que hi existeix una variant en la qual s'utilitza salsa de tomàquet en lloc de la beixamel i de vegades es poden posar totes dues salses.

Alguns autors, com Néstor Luján, han alimentat la idea que els canelons haurien nascut com a una manera d'aprofitar les restes de carn del rostit o de l'escudella. D'altres, com Jaume Fàbrega, consideren que aquest suposat origen no és cert, sinó una llegenda urbana.

Bueno, sigui com sigui... cassolans i de "can pela"!

Bon Profit i... ens veiem a taula!
 

Crema de Sant Josep

Una vegada més podríem dir que avuí parlarem d´una de les “joies de la corona” d´aquesta nostra cuina catalana: la crema catalana.

Àmpliament documentada a la literatura catalana de del segle XIV, es considerada una de les postres més antigues d´Europa. Ja apareix als receptoris medievals catalans “Llibre de Sent Soví” (1324) i “Llibre del Coch”, així també sovint al “Calaix de Sastre” (del segle XVIII). També l´escriptor Josep Pla li fa bona menció al llarg de la seva obra, així com el poeta Miquel Martí i Pol, entre molts altres.

Llet, rovell d´ou, sucre, midó, canyella, pell de llimona i vainilla son els ingredients que elaboran aquestes tradicionals postres que originariament es prenía pel dia del pare, per Sant Josep. En aquest dia transcorre l'obra teatral Per un plat de crema, escrita pel gracienc Lluís Coquard i estrenada el 1962 al teatre Romea de Barcelona.

Aquestes postres són casolanes, però es fan també a la majoria de restaurants i fondes. El seu gust ha inspirat un gelat actualment molt popular, el de crema catalana, un licor, i també s'usa com a gust precís per a altres dolços, escumes, batuts, torrons, xocolates, etc.

Han estat postres de diumenge i de festes, a les quals es menjava, sobretot antigament, acompanyant les coques. Actualment sol formar part del farcit d'algunes de les coques dolces més populars, a més de tortells, ensaïmades, cócs i pastissos. També es menja sola. El nom de crema de Sant Josep ve de que a Catalunya són les postres tradicionals i típiques del dia del pare, el dia de Sant Josep.

L´única variació que ha tingut la recepta ha estat, al segle XX, el fet de que en alguns cassos s´utilitzi farina de blat de moro  en comptes de midó, i que al segle XX haguin aparegut pólvores per a fer aquesta crema més ràpidament a casa.

Però, com la tradicional, com es fa a casa (al bon estar) enlloc. Ni preparats, ni pólvores, ni res que no sigui el producte natural com ell mateix.
 

Bon profit i… ens veiem a taula.

Alguns apunts curiossos...

De txangurro, d´espinacs i formatge de cabra, de llagostins i ceps, de pernil...
Però... d´on vé?

No és estrany que la croqueta existís abans de principis del segle XIX, encara que sembla que va poder ser el cuiner francès Antonin Carême, qui la va fer entrar a les cuines nobles. Coneixem que un dels plats que va servir, el 18 gener 1817 en un banquet que va preparar per al príncep regent d'Anglaterra i el Gran Duc Nicolau de Rússia, van ser les croquetes à la royale.

Probablement la primera croqueta era de patata, amb incorporació o no d'ou. Alexandre Dumas en la seva crònica del viatge a Espanya el 1846, esmenta la seva recepta personal de croqueta de patata i no recull una altra espanyola, encara que fa un llistat molt ampli de plats habituals a Espanya en aquest temps. La reiterada cita d'aquesta fórmula i la seva presència a les cuines antigues dels Estats Units, sembla testificar que la difusió de fórmules senzilles es fa des de França en el primer terç del segle XIX. Per exemple, un llibre de cuina clàssic americà recull ja croquetes de pollastre en 1857. Pel que fa a Espanya, sembla que la croqueta es va introduir amb major lentitud. Tenim notícia d'elles en el popular llibre de Altimiras de principis del segle XX i de nou en un altre clàssic per acabades de casar, que les esmenta en el primer terç d'aquest segle, referint-se en els dos casos a preparats de pollastre, conill, lluç.
Resulta interessant el testimoni de la Sra Emilia Pardo Bazán, que recull fórmules de croqueta amb pollastre o vaca i dolços ja el 1913, i assegura que són populars a Espanya.

Bon profit i... ens veiem a taula!