divendres, 23 de novembre del 2012

Crema de Sant Josep

Una vegada més podríem dir que avuí parlarem d´una de les “joies de la corona” d´aquesta nostra cuina catalana: la crema catalana.

Àmpliament documentada a la literatura catalana de del segle XIV, es considerada una de les postres més antigues d´Europa. Ja apareix als receptoris medievals catalans “Llibre de Sent Soví” (1324) i “Llibre del Coch”, així també sovint al “Calaix de Sastre” (del segle XVIII). També l´escriptor Josep Pla li fa bona menció al llarg de la seva obra, així com el poeta Miquel Martí i Pol, entre molts altres.

Llet, rovell d´ou, sucre, midó, canyella, pell de llimona i vainilla son els ingredients que elaboran aquestes tradicionals postres que originariament es prenía pel dia del pare, per Sant Josep. En aquest dia transcorre l'obra teatral Per un plat de crema, escrita pel gracienc Lluís Coquard i estrenada el 1962 al teatre Romea de Barcelona.

Aquestes postres són casolanes, però es fan també a la majoria de restaurants i fondes. El seu gust ha inspirat un gelat actualment molt popular, el de crema catalana, un licor, i també s'usa com a gust precís per a altres dolços, escumes, batuts, torrons, xocolates, etc.

Han estat postres de diumenge i de festes, a les quals es menjava, sobretot antigament, acompanyant les coques. Actualment sol formar part del farcit d'algunes de les coques dolces més populars, a més de tortells, ensaïmades, cócs i pastissos. També es menja sola. El nom de crema de Sant Josep ve de que a Catalunya són les postres tradicionals i típiques del dia del pare, el dia de Sant Josep.

L´única variació que ha tingut la recepta ha estat, al segle XX, el fet de que en alguns cassos s´utilitzi farina de blat de moro  en comptes de midó, i que al segle XX haguin aparegut pólvores per a fer aquesta crema més ràpidament a casa.

Però, com la tradicional, com es fa a casa (al bon estar) enlloc. Ni preparats, ni pólvores, ni res que no sigui el producte natural com ell mateix.
 



Bon profit i… ens veiem a taula.

dissabte, 10 de novembre del 2012

Alguns apunts curiossos...

De txangurro, d´espinacs i formatge de cabra, de llagostins i ceps, de pernil...
Però... d´on vé?

No és estrany que la croqueta existís abans de principis del segle XIX, encara que sembla que va poder ser el cuiner francès Antonin Carême, qui la va fer entrar a les cuines nobles. Coneixem que un dels plats que va servir, el 18 gener 1817 en un banquet que va preparar per al príncep regent d'Anglaterra i el Gran Duc Nicolau de Rússia, van ser les croquetes à la royale.

Probablement la primera croqueta era de patata, amb incorporació o no d'ou. Alexandre Dumas en la seva crònica del viatge a Espanya el 1846, esmenta la seva recepta personal de croqueta de patata i no recull una altra espanyola, encara que fa un llistat molt ampli de plats habituals a Espanya en aquest temps. La reiterada cita d'aquesta fórmula i la seva presència a les cuines antigues dels Estats Units, sembla testificar que la difusió de fórmules senzilles es fa des de França en el primer terç del segle XIX. Per exemple, un llibre de cuina clàssic americà recull ja croquetes de pollastre en 1857. Pel que fa a Espanya, sembla que la croqueta es va introduir amb major lentitud. Tenim notícia d'elles en el popular llibre de Altimiras de principis del segle XX i de nou en un altre clàssic per acabades de casar, que les esmenta en el primer terç d'aquest segle, referint-se en els dos casos a preparats de pollastre, conill, lluç.
Resulta interessant el testimoni de la Sra Emilia Pardo Bazán, que recull fórmules de croqueta amb pollastre o vaca i dolços ja el 1913, i assegura que són populars a Espanya.

Bon profit i... ens veiem a taula!